Nota d'Exploramunt: Na Maria Ignàsia va participar a l'ascenció del Kilimanjaro que Exploramunt va organitzar el mes de gener del 2019. A aquest texte ens descriu el seu "dia del cim", el que va sentir i el que va viure aquella nit d'ascensió a on un problema amb l'alçada no la va deixar completar el seu somni d'arribar al sostre d'Àfrica. La seva narració comença a les 12 de la nit, quan després d'haver dormit 3 hores a les tendes i haver pres un esmorzar que mai passa, deixam el darrer camp anomenat Barafu, a 4.600 m d'alçada, i sortim cap al cim.

Des d'exploramunt volem donar les gràcies a na Maria Ignàcia per haver compartit amb nosaltres la seva vivència.

00:00

Comença la teringa. Estàs darrera el guia. Ha vingut un portador més. Pressents el que esdevindrà. La preocupació és forta, amb l’equipament no tens mobilitat.

Puges, puges i puges. Fatiga, pulsacions. Regulació de la respiració. Calor. T’ajuden a desfermar algun botó. Ells van sense guants; els teus et fan nosa.

Segueixes. El terreny és molt pedregós. Molta roca, pols.

Primera pausa. Has de beure. Has de menjar sense gana. Impossible, però segueixes. Tens un únic punt de mira: Les botes del davant.

Amunt, amunt . Fred als peus. Et canvien els calcetins. Greu error: els nervis t’han traït i no has trobat els adequats. T’assisteixen en tot: et seus i t’agafen la cama; com a un invàlid et treuen sabates i calcetins i fan el canvi. Ara un peu, ara l’altra.

I segueixes pujant.

No ets conscient de quantes passes dones ni per on passes. Només estàs pendent de la respiració, de la palpitació. Alens curts i seguits, ritme lent, ferm i segur. Pas darrera pas, frontal al cap, ulls cap al terra. Pole pole.

Sensació d’angoixa quan la mirada se t’escapa cap al cel i aprecies l’altura.

Retens en la memòria una segona aturada oficial, moltes returades curtes per empassar més aire, i breus instants per anar a fer pipí: “Douglas, pípi”, dues paraules que has repetit durant tota la travessa, i ells, respectuosament t’indiquen on i t’esperen.

Beu, menja alguna cosa. Et posen al davant un bocí de barreta energèticaque et costa empassar.

Segueixes pujant, amunt, amunt i més amunt. Pole pole. La mirada se t’escapa cap al cel i anotes l’alçada. La ment emboirada t’ordena una respiració més accelerada, i demanes una altra pausa.

04:20

En David se t’acosta i amb la major empatia et convida a baixar. Insisteixes mínimament però et diu que ho has de deixar. T’explica amablement que et veu fatigada, que has fet un esforç molt gran, que ja has pujat més de 5.100m, que el que falta ara és més inclinat, que has de tenir força per arribar, que la baixada és més dura que la pujada. I et diu a cau d’orella: "Si  Stella Point (punt a on s'acaba la pujada forta, a una hora del cim) estàs més a prop t’animaria, però no és així. Ets molt valenta. No és millor qui arriba, sinó qui torna..."

El cor se t’eixampla, fas un alè i saturada d’emocions acceptes agraïda.

Abraces i t’abracen,  de tot cor els desitges arribar.

Baixaràs amb en Bukara. És molt fort, i tendre.

T’agafa de la ma i et deixes dur. Una ma dura que et ferma. La teva motxilla a la seva esquena. Un pal a la seva ma esquerra i l’altre a la teva ma dreta; de dos en fem un.

El descens es fa llarg. El pendent encara més. No recordes el recorregut. Camí i més camí, grava grisa il·luminada, pedres, arena roques enormes i foscor. Ajustau les mans.

05:30

Seguiu rost avall, quina hora és? Per primera vegada mostres la pell per mirar el rellotge que marca les 05:30h. Tant? La teva sensació era que havies pujat un parell d’hores, i per ventura n’havies baixat una. Pole pole.

Confusió.

Et demana que esperis. El camí no és el correcte. Què faries tu sense aquesta persona tan gran? La foscor és profunda. La mirada se t’escapa cap alcel on hi ha constel·lacions molt lluentes, estrelles que brillen i fugen. No. Es la teringa de frontals que són prop del cim. Sorgeix la teva veu: “Es impressionant!” .

Retornau al camí fent una diminuta i feixuga remuntada. Retrobes l’alè i elritme del descens. “Bukara, pípi”, i respectuosament t’indica on, es gira i apaga el frontal.

Fanals al cel, són el meus ulls.

Ni un llum del camp. Encara pedres, més arena i grava, revolts del camí. Pole pole. Tens el frontal com a sustent i en Bakara com a guia. Guia i portador. És qui ha tingut cura durant tota la travessa de les vostres necessitats més fisiològiques, amb la més gran tendresa i humilitat. Gran persona, al teu costat.

Endavant un peu i l’altre. Alguna llenegada. La roca és més dura i recordesque estàs en el primer tram de l’ascensió, ara, però, el darrer. Es veu llum.Es el camp.

06:30

Asante. Asante sana.

La son et guanya.

Ara ho has entès: La muntanya, per a ella no t’ha volgut, però el Kilimanjaro, savi, t’ha guiat.

Has arribat.

Portejadors a la part alta del Barranco Wall. La muntanya que es veu al fons és el Meru, segon cim de Tanzània.
Sortida de sol des del cim del Kilimanjaro, a 5.895 m .