Deixant el famós Kilimanjaro a l’Est, una carretera es converteix en pista –més o menys transitable segons les plujes- per a on cada dia una petita caravana de 4x4 carregats de “safaristes” es dirigeix cap als mítics parcs de Serengeti i Ngorongoro. Lleons, lleopards, guepards, elefants i molts altres animals desfilen davant els ulls atònits dels viatgers i encara no he conegut qualcú que hagi tornat d’aquests parcs decebut del que hi havia vist. Com diu en Sale –un dels nostres xófers i excel·lent guia local de fauna- “fins i tot, si no hi haguessin els animals, valdria la pena anar-hi  per a contemplar els magnífics paisatges ”.

De fet, la primera part del viatge de 15 dies que hem realitzat, ha estat dedicada a la contemplació de la fauna de tres parcs nacionals: els dos que he mencionat i un altre més petit i secret, però també bellíssim: Tarangire.

Algun dia dedicarem un article com cal a aquests parcs i les seves meravelles però avui volia parlar-vos de la segona part d’aquest viatge africà: el trek dels volcans.

Després de varis dies de safari sobre tot en cotxe, amb el nostre grup de 7 excursionistes i varis guies i cuiner, hem començat a caminar  amb l’ascensió curta però ben costeruda de l’Olmoti. A pocs kilòmetres del seu germà gran Ngorongoro, aquest cràter s’aixeca fins als 3000m d’alçada. Només si pot accedir a peu i les vistes hi són esplèndides. Alguns Massais hi passen una part de l’any amb els seus ramats. Hi aprofiten el riu que neix entre la terra volcànica per abeurar les vaques que constitueixen tota la seva fortuna. Aquesta  aigua, després de saltar la cataracta de Munge, es dirigeix cap a Ngorongoro, a on també apaga la set dels milers i milers d’animals salvatges que hi viuen.

D’altres vegades que he vingut a Olmoti, hi he vist elans i impales i algunes zebres. La fauna a Tanzania no està tancada als Parcs Nacionals. Els animals es mouen d’un espai a un altre quan migren o quan cerquen menjar o aigua o oportunitats de nous territoris. A diferència de països con Sud-àfrica, a Tanzània no hi ha barreres per tancar els animals als parcs.

El nostre campament mòbil –unes quantes tendes de campanya i un cotxe 4x4 per a transportar-les-  està situat al peu d’aquest cràter, devora el poble Massai de Nainokanoka. Al acabar l’excursió de l’Olmoti, ens reposem devora un bon foc i parlem una estona amb els joves Massai que ens han vingut a saludar (aquí no ve molta gent i els caminants són una bona ocasió de veure “coses” noves). En Dodo està entre ells. Amb el seu caminar pausat  i elàstic, aquest jove Massai de 25 anys ja m’ha acompanyat en varies ocasions per el país i poc a poc hem esdevingut bons amics. Com altres joves, es lloga com a guia i intèrpret als grups d’excursionistes que venen fins aquí. També ens acompanyarà aquest pic.

Parlem de la seva boda que va celebrar la darrera primavera i de les seves darreres ascensions als volcans locals.

Durant la nit plou durant una hora amb intensitat, deixant-nos un cel blavíssim a l’arribada del matí.

El nostre cuiner Amadeus (el mateix nom que el músic i igual de virtuós als fogons que l’altre ho va esser combinant les set notes) ens prepara un bon berenar i tot seguit fem coneixença del Ranger que ens acompanyarà durant els pròxims dies. Aquests guardes de la zona de conservació de Ngorongoro i dels parcs nacionals tenen una funció de protecció de la fauna i també de policia de la població Massai. Avui li ha tocat acompanyar-nos. Els seus coneixements sobre la fauna i la seva arma –un Kalashnikov - seran una protecció per a nosaltres en el cas de que trobem animals salvatges perillosos durant les nostres caminades.  Estem de sort ja que és natiu del poble i coneix molt bé tota la regió. A demés està de bon humor i durant els pròxims dies, malgrat  el seu anglès restringit, tot el grup s’hi farà ben molt.

Comencem a caminar a les 8h i anam cap al grup de Bomes (construccions Massai) anomenat Embulbul Village. Travessem fora camí entre l’herba de búfal (una gramínia molt semblant al càrritx de les muntanyes de Mallorca) i el paisatge de la plana d’Embulbul va apareixent als nostres ulls. El que semblaven punts negres sobre l’ immensitat d’herba verda, es converteixen poc en poc en ramats de vaques...La sensació d’espai és gairebé irreal. A la dreta el grup de muntanyes presidit per al tercer volcà més alt de Tanzània  -el Lolmalasin de 3648m- i a l’esquerra aquesta plana enfonsada que desapareix en ones successives cap al Serengeti. Enguany tot és verd. La pluja ha regat durant setmanes les terres altes de Ngorongoro i el Massais estan contents: les vaques tindran menjar.

Les nostres passes ens apropen d’un gran grup de Bomes. Estem entrant al poble Massai de Bulati, un dels meus llocs preferits de tota l’Àfrica...Aquí el temps s’ha aturat. Els cotxes (algun 4x4 desgavellat) arriben fins a devora l’escola, però el poble només és accessible a peu. Les cases tradicionals, amb el sostre d’herba seca i les parets de fem de vaca s’escampen al peu de la muntanya. Nins i nines ens saluden  amb un “bye, bye”.  El nostre camp està devora l’escola. Hem caminat 5 hores fins aquí i en arribar menjam un bon “lunch” preparat per el virtuós Amadeus i dormin un poc fins al moment de visitar l’escola.  Ernest, el director ens està esperant. Mos coneixem de fa anys i el meu respecte i admiració  cap a la seva tasca no deixarà mai d’augmentar. Va arribar al país Massai fa 35 anys com a professor i ara dirigeix aquest establiment de Bulati, a on 9 professors es reparteixen 650 alumnes.  

Entrem a una de les classes; fa fosca però els nins ens esperen i els seus ulls llueixen entre mirades de timidesa i curiositat. Ernest ens presenta als nins que després comencen a cantar per a nosaltres. Un cant en swahili i després un altre “Akuna matata, akuna matatà”. Finalment un cant en Massai: una veu de nina que sorgeix de cap banda –està amagada entre els seus companys per timidesa – a la que responen les veus dels altres nins. Un moment màgic.

Ara ens toca a nosaltres. Una conversa animada per a trobar una cançó que coneguem tots –es demostrarà tot d’una que aquesta cançó no existeix- i arranquem...els nins ens miren bocabadats sense comprendre cap paraula però semblen apreciar la cura que tots aquests “mzungus” posen a cantar davant un públic tant atent...

Ja és temps de sortir a defora i deixar el professor continuar amb el curs. Ningú podrà oblidar els cants dels nins Massai entre les parets desgavellades de l’escola.  Els que ho desitgen –i seran tots els components del grup- podran ajudar amb una donació els nins Massai i la seva escola. Les fotos que  l’Ernest  ens enviarà uns dies després per Watsap, mostren nins jugant amb vàries pilotes noves i moltes capses de material escolar.

Les darreres llums del dia allarguen les ombres de Bulati. Homes i dones passen devora el camp, a prop del foc. Els seus vestits tradicionals, de colors vius, animen el paisatge verd i color de palla del poble. Picarols de vaques i ovelles i les veus d’aquests darrers vianants sonen com el record d’un temps que també va existir a les nostres terres, un temps en el que no hi havia renous de motors ni de televisions, ni tant sols llums elèctriques. Com va dir l’escriptor Sylvain Tesson:  “apagueu les pantalles i el mon s’encendrà”.

L’endemà dematí el paisatge canvia poc a poc. Com tantes vegades, el ritme pausat de la marxa a peu ens du amb dolçor d’un món a un altre. Hem deixat la plana d’Embulbul i entrem a una regió a on els boscos alternen amb els espais d’herbes. Pugem uns centenars de metres i Dodo ens troba un petit camaleó entre les herbes. Aquest increïble animalet rei del mimetisme du avui pantalons verd fluorescent i americana anys 70 del mateix color. Per demostrar-nos que no està gens intimidat per a la nostra presència, de repent llança la seva llengua i atrapa un mini moscard que no ha tingut temps ni de dir Jesús...

Així anant, travessem una zona d’arbres grans que amaguen un immens forat, i tot al fons, un llac d’aigües de colors estranys: hem arribat al cràter de l’Empakai. Anem cap al camp que es troba sobre l’anell mateix del cràter i que ja ha estat muntat per uns Massais arribats de no se sap a on, i menjam un altre dels concerts per clarinet i orquestra que el nostre Amadeus ens ha preparat.

Ara toca davallar al llac. Un camí amb molt de rost zigzagueja per la paret interior del crater endinsant-se al cor d’una selva d’arbres desmesurats. En Saporo, el ranger,  s’està guanyant les garroves. Camina a davant amb l’arma a la ma i la seva mirada escaneja els voltants del camí sense inquietud però amb intensitat. Petjades de búfal creuen el camí en totes direccions. La darrera vegada que vaig venir, un moix d’una talla descomunal havia deixat també les empremtes dels seus passos ben visibles al fang: un lleopard acabava de travessar davant nostre. De vegades, durant l’estació seca, els lleons davallen al fons del cràter per a atrapar els búfals. Aquí no s’hi pot venir sense un Ranger armat, a no esser que siguis un Massai de soca-rel...

Al arribar a la vorera del llac els arbres deixen pas a una plana d’herba que mor al costat de l’aigua. Un grup de varis antílops es sorprèn de la nostra presència sobtada i s’amaga entre els primers arbres del bosc. Els babuins en canvi, no ens fan ni cas i segueixen amb les seves ocupacions a uns 300m de on som.  Passem un temps mirant el flamencs (uns 2 o 300 d’aquest elegants aucells pinten de rosa les voreres del llac) i gaudint d’aquest lloc tant increïble.

Aquesta nit les estrelles s’encenen amb una brillantor de diamant.  Nit claríssima i freda a 2400m d’alçada.

Sortida de sol del color de les millors i més madures taronges de Fornalutx.

A partir d’aquí comencem a perdre alçada en direcció del encara llunyà llac Natron. Com que el cotxe no podrà anar més enfora del pròxim poble, els ases de n’Elia, un Massai d’uns trenta anys, ens duran les tendes, cuina i aigua fins al pròxim camp. Duim una disena d’ases menats per 5 massais. Al principi seguim la pista espenyada que du al poble de Naiobi. Tot d’una arriben algunes dones que venen collarets, braçalets i altres creacions de l’esperit massai.  Dues persones del grup compren alguns braçalets. Seguim cap a Naiobi i el grup va augmentant amb més i més dones i alguns infants que arriben carregats d’artesania.  Han caminat dues o tres hores per arribar els primers i ara se’n tornen amb nosaltres cap al poble. Aquí tothom camina molts kilòmetres cada dia. Les dones van a cercar aigua, de vegades a vàries hores de ca seva. També han de trobar llenya per al foc, cuinar, encarregar-se’n dels nins i moltíssimes altres tasques. Els homes viuen per a les vaques i els ramats. També han d’assegurar la seguretat del poble contra els animals salvatges i els bandits lladres de ramats. Homes i dones van vestits el millor que poden amb els  hàbits tradicionals i s’adornen amb braçalets al voltant dels canells i turmells. Les dones a demés duen moltes arracades i collars. Els homes duen sovint una llança i un ganivet llarg i molt esmolat.

Dinar al poble de Naiobi  de picnic. Ens asseiem a una ombra sobre l’herba verda i fresca per menjar tranquil·lament un poc de pollastre rostit i un bocí de coca. Mentre masteguem amb parsimònia, a les dones que ens segueixen des d’aquest dematí  se’ls hi van sumant altres “venedores” que es van asseient al voltant de nosaltres. Aviat tenim 40 dones envoltant-nos esperant que acabem de menjar per a començar l’ofensiva de màrqueting massai. Centenars de collarets, arracades, animals fets de perletes de colors, carabasses decorades i qui sap què, estan estesos per terra esperant el moment.  Impossible escapar sense comprar res. Ens rendim. Compram algunes coses i partim cap a la muntanya. En Dodo i n’Amadeus han passat un moment divertit observant l’operació rebaixes de gener menada magistralment per les dones de Naiobi...

Varis nins venen cap a nosaltres i ens donen la ma i així, acompanyats pel jovent, pugem durant una hora cap a un turó que ens serveix de mirador. Ol Donyo Lengai, un volcà imposant que té la base a la plana del Llac Natron a 400m d’alçada i el cim a gairebé 3000m, es mostra amb tota la seva bellesa. És un espectacle de la natura i la muntanya. No és d’estranyar que aquest sigui el volcà sagrat dels Massai. Un Déu. A demés està actiu i cada certs anys entra en erupció vomitant lava blanca –és l’únic al món – i cendres que fertilitzen les planes del Serengeti i fan del Llac Natron un dels llocs més polsosos del planeta.  Ens asseiem una estona i contemplem el Lengai amb calma. Mirant la seva talla desmesurada, gairebé es pot sentir la força immensa dels fenòmens geològics que l’animen...La plana al peu del volcà està constel·lada de petits cràters secundaris i les pluges anuals hi deixen marcats els cursos dels torrents en forma d’arbre ramificat que només s’activen durant les grans plujes dels mesos d’abril i maig. La vista es perd cap a l’horitzó, cap a darrera  el llac Natron i la invisible frontera amb Kenia, amagada darrera la calitja.

Davallem cap al camp anomenat acàcia travessant una zona d’arbustos molt alts. Vaig en segona posició i sovint perdo de vista en Dodo que va primer a només dos o tres metres... Avancem durant 30 minuts d’aquesta manera fins que sortim a un punt d’aigua a on hi ha dos massai amb el remat, ben sorpresos de veure’ns arribar sortint de cap banda.  Arribem al camp poc després. Un bosc de les acàcies anomenades arbre de la febre ens envolta i dona ombra a les tendes. Encara que aquesta espècie s’anomeni  d’aquesta manera, durant aquest trek i degut a l’alçada -gairebé sempre estam a més de 2000m- no estem a la zona de malària . Només demà, al Natron, entrarem a una regió a on hi ha el moscard Anopheles que la transmet i del que ens haurem de protegir. Una altra avantatge d’aquesta regió és la manca de serps perilloses degut a les temperatures baixes resultants de l’alçada.

Durant el vespre una altra nit estelada. Molt enfora, potser a uns 50 o 60 km, una tempesta de llamps anima el paisatge. És la nostra darrera nit fresca abans d’entrar al Natron i les seves càlides temperatures. Només els ases, protegits durant la nit a un estable fet pels massai amb branques espinoses, ens desperten en dues ocasions amb els seus brams carregats de decibèlics. Fa uns anys, mentre dormíem en aquest mateix lloc, les hienes entraren a l’estable durant la nit i el despertar va esser de lo més animat: massais corregent amunt i avall, ases donant coces d’una precisió i potència que farien somiar el millor karateka del món i dues hienes que intentaven escapar d’aquest infern en el que s’havia convertit llur incursió...Al final, miraculosament, cap ase ni massai ferit.

Durant la cinquena i darrera etapa d’aquesta travessa, baixem pels contraforts del Lengai cap a la plana del Natron. L’escarpament del rift africà és ben visible a la nostra dreta; per aquí s’esquinça l’Àfrica en dues parts que algun dia seran dos continents separats per un nou oceà. El Lengai i els altres volcans en són el resultat.  Nosaltres davallem per un relleu suau, fet de cendres tapissades d’herba verda. L’efecte és com de vellut i els ulls es passegen pel paisatge sentint-lo com una carícia. Arribem finalment a la plana i ja els dos cotxes ens estan esperant. Ens duran fins al poble de Engare Sero a on estarem encara dos dies explorant la zona del llac Natron. Hi arribem al mateix temps que els ases amb les seves càrregues. És gairebé migdia i el sol encalenteix de valent. Per a nosaltres la travessa s’acaba aquí però per als ases i els 5 massais de l’equip d’Elia el dia serà llarg. Dotze hores de marxa i mil metres de desnivell els separen encara del seu poble al peu de l’Empakai. Ja han caminat quatre hores que es sumaran a les dotze convertint aquest dia en una proba física de resistència d’alt nivell. Respecte envers aquest joves que són esportistes extraordinaris vestits amb flassades de colors vermell i blau i que caminen amb sandàlies fetes de sola d’auto...

Els dos dies que ens queden a devora el llac els passarem nedant a la cataracta d’aigua tèbia del riu Ngare Sero a on les darreres pluges han preparat un jakuzi natural gegant, visitant el poble i anant a observar a peu un grup d’unes vint girafes que acabaran envoltant-nos i fent-mos viure un moment d’una intensitat extraordinària. Na Bernadette una de les clientes del grup que és metgessa podrà exercir el seu art ajudant a una petita Massai de 3 anys que es va cremar la cama fa una setmana i va esser curada a l’estil tradicional amb un cataplasma de fem de vaca.

Així és un trek per aquesta regió de Tanzània...Un viatge a peu per un paisatge grandiós i variat poblat per una ètnia de guerrers que viuen a una altra època. 5 dies de caminar i viure molt a prop de la natura i els qui l’habiten.  Sens dubte, una experiència extraordinària.

Bon camí.